BAYREUHT 2016: GÖTTERDÄMMERUNG

Catherine Foster Stefan Vinke a Götterdämmerung a Bayreuth Producció Castorf

I s’ha confirmat la decepció, Marek Janowski malgrat els bons moments i el seu bagatge i prestigi wagnerià que atresora, ha deixat en el seu debut al Festival una desconcertant sensació de treball inacabat, de feina  embastada o qui sap de incomoditat amb unes condicions de treball o una producció que no el motivava gens. Després d’un prometedor i engrescador Siegfried que semblava deixar enrere el desconcert precipitat del pròleg i la primera jornada, ha signat un Götterdämmerung oscil·lant, amb encerts i rutines, cops de geni i desconcertants manques de personalitat, de discurs dramàtic i grandesa èpica que mai cal confondre amb ampul·lositat del so o la brillantor d’una orquestra de privilegi.

Janowski tenia pressa i la pressa sempre és mala consellera, ja que calia meditar, pair i modelar la totalitat d’aquest relat de més de tretze hores, comptar i especular amb les veus amb les que tenia que defensar l’empresa i segurament adequar-se a la particular acústica de la sala i disposició de l’orquestra en un fossat de difícil adaptació (Thielemann dixit en el seu magnífic i aconsellable llibre sobre Bayreuth que ja vaig comentar a IFL), per acabar conferint una visió global i unitària de tot el conjunt. No ha estat així i em sap greu per l’estima que li tinc i per les ganes que sempre tinc que a Bayreuth arribi el dia que tornin a funcionar les coses. Podem acceptar la crisi vocal, però que un director no sigui capaç de dotar al Ring de caràcter i personalitat, és quelcom tan imprevist com decebedor.

El seu Götterdämmerung manté una certa tensió i interès durant el primer acte, però després es va perdent en la confusió, en la manca d’interès, en la caiguda de la tensió, en mil i un moments que esdevenen com una simple lectura d’una música molt escoltada, una lectura ràpida, quasi en diagonal, sense pathos, sense emoció, sense tragèdia i no cal dir que sense redempció possible. Decepció majúscula.

L’equip vocal també ha acabat sucumbint a les limitacions  i si Vinke va mantenir la dignitat en el un Siegfried ben treballat i mesurat, davant del repte de la darrera jornada va caure estrepitosament en la vulgaritat del so, les limitacions de registre i les tècniques, esdevenint un trista parodia. Em va saber molt de greu perquè és un cantant que aprecio molt, perquè sap fer de les seves limitacions, virtut, mesurant les seves forces i oferint emoció al seu cant, però ahir va sucumbir, no podia amb la seva ànima i no va estar gens bé.

Markus Eiche és un Gunther anodí, i algú em podrà dir, perfecte! perquè Gunther és un personatge anodí, però una cosa és interpretar un rol anodí i l’altra que el cantant no acabi donant la impressió que està interpretant.

Fantàstic Dohmen com a Alberich, ell té tot el que trobem a faltar en la majoria de cantants actuals: personalitat, encara veu i teatralitat, dramatització, intenció… Un exemple on emmirallar-se

Albert Pesendorfer substituïa a Stephen Milling que va causar baixa per malaltia. Va complir tot i que el rol necessita molt més que complir dignament, és clar. Té una veu poderosa però vaig trobar a faltar aquella temible presència  vocal que tot ho pot. Aquella  negror que colpeix. Alguns sons fixats a la manera de clàxons de tràilers a l’autopista alhora que un aclariment del color en la zona més aguda, no m’ajudaven a valorar la seva feixa com jo hagués volgut. Recordo molt millor a Milling en l’edició de l’any passat.

Catherine Foster va acabar dignament el que va començar desafinant i calant (un dels seus grans handicaps) i amb una veu poc consistent. No té el registre dramàtic que correspon al rol i els seus greus quan no són parlats són caricaturitzats, oberts i amb sons grollers, però com que la immensa de majoria del públic només es fixa en els aguts, aquestes coses els deuenn semblar exageracuions d’un etern insatisfet. Doncs no, perquè ni els aguts van ser del tot precisos i del tot ben col·locats i entonats, com ja he dit (només cal escoltar com remata el duo del pròleg amb un llarg agut sostingut en una nota calada. Els que varem tenir la immensa fortuna d’assistir al Götterdämmerung del Liceu 2015/2016 varem escoltar com s’ha d’interpretar a Brünnhilde (Iréne Theorin) i amb una veu autènticament dramàtica i propicia, i sobretot amb una cantant que honora el rol i a les grans cantants que l’han precedit. Foster al seu costat és una alumna aplicada amb molts deures per fer.

La Gutrune d’Allison Oakes va complir amb alguna que altra nota més aviat crispada, mentre que Marina Prudenskaya no va lluir el que esperava d’ella en la sempre emocionant escena de l’encontre entre Brünnhilde i Waltraute. En altres ocasions ha brillant molt més en aquest mateix rol.

Quan jo em vaig iniciar en l’apassionant món de l’òpera wagneriana escoltant les gravacions d’or dels millors anys wagnerians que segurament han existit mai, les veus de les Nornes i les filles del Rin es diferenciaven  d’una hora lluny, començant perquè les primeres eren veus amb gruix, denses, greus de sopranos dramàtiques, mezzos i contralts que fàcilment s’associaven a personatges tel·lúrics, savis i ancians, mentre que les filles del Rin eren veus líriques, joves, enjogassades i brillants. En el Bayreuth del 2016 tret de la tercera Norna i Woglinde les altres quatre són interpretades per les mateixes cantants, i m’atreviria a dir que no serveixen ni per a unes ni per a les altres.

Cor i orquestra al nivell habitual, és a dir vorejant l’excel·lència, Janowski no va fer tot el possible que fos l’absoluta excel·lència sense vorejar-la.

L’èxit final se m’escapa del meu raciocini mentre que les protestes escèniques em va semblar justes però poques.

Richard Wagner
GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried Stefan Vinke
Gunther Markus Eiche
Alberich Albert Dohmen
Hagen Albert Pesendorfer (31.7)
Brünnhilde Catherine Foster
Gutrune Allison Oakes
Waltraute Marina Prudenskaya
1. Norn Wiebke Lehmkuhl
2. Norn Stephanie Houtzeel
3. Norn Christiane Kohl
Woglinde Alexandra Steiner
Wellgunde Stephanie Houtzeel
Floßhilde Wiebke Lehmkuhl

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor
Chorleitung Eberhard Friedrich

Conductor Marek Janowski
Director Frank Castorf
Stage design Aleksandar Denić
Costumes Adriana Braga Peretzki
Lighting Rainer Casper
Video Andreas Deinert/Jens Crull

Bayreuth Festspielhaus 31 de juliol de 2016

Aquest any com sabeu, a banda de l’excel·lent transmissió radiofònica de cada estiu (sortosament fa anys que el satèl·lit no ens juga cap mala passada) la Tetralogia s’ha vist per un canal privat de TV. De moment aquí només faig constància de la banda sonora que us asseguro que és el millor, perquè aviat quan faci un apunt final del Festival de Bayreuth 2016 us parlaré (per sobre) de l’atemptat de Castorf.