Seguim a Pesaro i avui us parlaré del segon títol operístic de l’edició del 2016, Il Turco in Italia en una nova producció deguda a Davide Livermore, el co-director de Les Arts de València, amb qui el ROF la co-produeix i sota la direcció musical de Speranza Scappucci.
Després de l’inici operístic triomfal a Nàpols, Rossini va voler dirigir la seva mirada a Milà on al 1812 ja havia estrenat amb gran èxit “La pietra del paragone”, però l’estrena d’Aureliano in Palmira a la Scala (1813) no va agradar i aprofitant la programació a la Scala del gran èxit venecià de L’Italiana in Algeri, el compositor va signar un contracte amb el teatre milanès per estrenar una nova òpera a l’agost de 1814 amb llibret d’un joveníssim Felice Romani que va utilitzar el material existent d’una òpera de Franz Joseph Seydelmann amb llibret de Caterino Mazzolà per fer algunes aportacions personals i enllestir en un breu període el nou llibret de temàtica turca, per intentar aprofitar l’èxit assolit per Rossini arreu amb L’italiana. Però voler aprofitar aquest èxit amb una nova òpera de temàtica similar va ser mal entès per part del públic i de la crítica que van considerar-la com una seqüela i per tant com un demèrit o una manca de respecte, fet que va motivar injustament que fos rebuda amb una fredor que no va anar més enllà de 13 representacions.
A banda del injust qualificatiu de seqüela, perquè no ho és, no va agradar el transfons amoral d’una italiana disposada a trair al marit amb un turc. Després de Milà l’obra es va estrenar a Florència i més tard a Roma, per on Rossini va escriure una cavatina per a Fiorilla, “Presto, amiche, a spa a passo” que substituïa a “Non si dà follia maggiore” i també una cavatina per Narciso “un vago sembiante” immediatament després de la cavatina de Fiorilla.
A Il Turco in Italia, Rossini va utilitzar poc els habituals auto-préstecs i es va “limitar” a utilitzar alguns temes melòdics de Ciro in Babilonia i La cambiale di matrimonio per l’inici, així com de “L’ocassione fa il ladro” per el tercet entre Narciso,Prosdocimo i Geronio, i del “Signor Bruschino” en el duet entre Fiorilla i Geronio.
Pel que fa a la també habitual “col·laboració” de músics anònims que l’ajudaven en els encàrrecs especialment urgents, se sap que per a l’estrena va comptar amb l’amable ajuda d’un anònim compositor que li va fer tots els recitatius “secchi”, la cavatina de Geronio “Vado in traccia d’una zingara”, l’ària d’Albazar “Ah,sarebbe troppo dolce” i el Finale II, que no està gens malament com a ajuda.
L’edició del ROF 2016 és la de Milà (1815) però amb algunes variacions, ja que s’ha afegit la cavatina de Geronio escrita per a Roma i s’han obviat les tres àries escrites per el col·laborador ignot.
Si ahir vaig trobar que l’orquestra del Comunale de Bolonya no estava a l’alçada, la Filarmonica Gioachino Rossini dirigida per la directora Speranza Scappucci, així com el Coro del Teatro della Fortuna M. Agostini, m’han semblat d’una categoria molt inferior al que hom espera d’un festival de prestigi. És habitual, tot i que poc comprensible atenent al preu de les entrades del ROF, que la tasca simfònica l’alternin dues formacions i que una d’elles no tingui la mateixa categoria que aquella que assumeix la principal producció, però en l’edició del 2016 cap de les dues, com tampoc les formacions corals, hagin mostrat un nivell digne. Em sembla preocupant.
La senyora Scappucci ha convertit una òpera buffa en quelcom sec, poc guspirejant i eteri. No ha sabut o pogut, extraure de l’orquestra aquella sonoritat brillant i enjogassada de l’orquestració rossiniana i per tant sense el recolzament escènic només ens queda l’equip vocal, que cal dir que en línies generals només va complir discretament.
Sense la vessant escènica l’actuació del divo Erwin Schrott, mostra les carències quedant a primer nivell allò que ell té més problemàtic, és a dir el cant, fet que motiva que ens topem amb més d’un problema tècnic per resoldre, com és l’afinació i la zona aguda de la part, que ell no acaba d’arrodonir ni en un cas ni en un altre.
Pietro Spagnoli és un expert rossinià que coneix tots els trucs i les claus escèniques per sortir airós d’una representació. Té taules i domina la tècnica del cant buffo, amb el famós cant silabatto com a principal escull i que ell resolt amb suficiència, però a Spagnoli jo li trobo més professionalitat que genialitat.
Més precari i justet m’ha semblat Nicola Alaimo, un Geronio de veu caducada i mancat de la lleugeresa necessària per exhibir coloratura, fraseig i comicitat vocal, com a conseqüència d’haver abandonat Rossini per establir vincles amb compositors i repertoris més pesants.
M’ha agradat més René Barbera, el tenor nord-america de veu lleugeríssima (potser massa) i exultant zona aguda amb un timbre penetrant.
La protagonista femenina és Olga Peretyatko, la soprano russa que sembla que s’ho hagi de menjar tot i no acaba de consolidar la prometedora carrera que tants presagiaven. Encara que no es va anunciar, sembla ser que el primer dia no estava en condicions, quelcom que explica les coses més greus d’una prestació decebedora. És una cantant amb talent i per això sobta que mostri unes deficiències no habituals, amb sonoritats lletges i greus problemes tècnics, que no es corresponen al que fins ara ens havia demostrat. Potser li falta la picardia i la gràcia en el fraseig, però el problema més greu és que li manca frescor, seguretat tècnica i resolució polida de les coloratures que destrossa sense pietat en l’ària final. No hi ha seducció de timbre i tampoc emotivitat interpretativa, que fa que la sensació sigui d’un esgotament que espero que sigui puntual.
Bé la Zaida de Cecilia Molinari i el Albazar de Pietro Adaini.
Us deixo amb el tast cruel de Peretyatko en la gran ària final “Squallida veste, e bruna”
Gioachino Rossini
IL TURCO IN ITALIA
Dramma buffo per musica di Felice Romani
Selim Erwin Schrott,
Fiorilla Olga Peretyatko
Geronio Nicola Alaimo
Narciso René Barbera
Prosdocimo Pietro Spagnoli
Zaida Cecilia Molinari
Albazar Pietro Adaini
Coro del Teatro della Fortuna M. Agostini
Maestro del Coro Mirca Rosciani
Filarmonica Gioachino Rossini
Direttore Speranza Scappucci
Teatro Rossini, Pesaro 9 d’agost de 2016
Demà espero portar-vos aquí mateix la reposició de Ciro in Babilonia, encara amb Ewa Podles i el debut pesarès de Pretty Yende. A Siragusa li serà difícil fer-nos oblidar el record que va deixar Michael Spyres. La solució demà.
IN FERNEM LAND 
Bé, sembla que ho facis per que els que no hem anat als festivals no ens dolgui.
Això també es d’agrair.
M'agradaM'agrada
No és així, de fet vosaltres mateixos podeu valorar-ho, aquí rai! 😉
M'agradaM'agrada