ROF 2016: CIRO IN BABILONIA (Podles-Yende-Siragusa;Bignamini)

Ewa Podles (Ciro) al ROF de Pesaro 2016. Producció Davide Livermore

Una de les sorpreses dels darrers ROF va ser la nova producció de Ciro in Babilonia que va estrenar en el festival de 2012, deguda a Davide Livermore (com la de Il Turco in Italia que us parlava ahir) i que va reunir un tercet protagonista excel·lent, amb Podles, Pratt i Spyres. D’aquella representació ja en vaig parlar a IFL.

El ROF 2016 ha reposat la brillant i enginyosa producció de Livermore mantenint únicament a la irrepetible Ewa Podles d’aquell brillant cast original i incorporant a l’emergent Pretty Yende com a Amira i a Antonio Siragusa com a Baldassare. Mentre que molt encertadament també ha canviat el director musical ja que era un dels únics punts negatius de l’edició del 2014 i que en l’edició d’enguany va a càrrec del per a mi desconegut, fins ara, Jader Bignamini.

Bignamini treu tot el partit possible a una partitura interessant però que no podem qualificar com de les millors del cigne de Pesaro i obté de l’Orquestra i no tant del Cor (en hores molt baixes) del Comunale de Bolonya un millor resultat que Mariotti a La donna del lago del primer dia. Però principalment el que és més notori en el director és la capacitat per saber acompanyar als cantants sense desatendre la tensió dramàtica, l’equilibri i el color orquestral. Hi ha vida, hi ha ritme, hi ha lleugeresa i transparència en aquesta direcció i de ben segur que aquest nom esdevindrà un nom habitual a Pesaro i a la resta de teatres d’òpera.

Ewa Podles té actualment 64 anys i la veu ha perdut aquella brillant homogeneïtat en tota la columna sonora que tant enlluernava en els seus millors anys. El temps passa per a tothom i tot hi conservar les mítiques notes de contralt genuïna, l’agilitat i l’estil, durant el primer acte tot va sortir poc polit, amb la veu poc escalfada i amb uns canvis de registre entre les tres zones bruscs. En el segon acte va recordar a la gran Podles, molt més segura i espectacular. Ella va ser en justícia la gran triomfadora malgrat que els quatre anys que separen aquella estrena de la producció i la reposició del 2016, són sagnants.

Antonino Siragusa no és un bon Baldassare, i no ho dic pel seu habitual i irritant timbre o la particular manera que té d’emetre el so, ho dic perquè ell no és un baritenore i ni tan sols encerta en la manera de semblar-ho. Qualsevol comparació amb Spyres, que va enlluernar al 2012 és cruel.

He tingut una certa decepció amb Pretty Yende ja que crec que és una belcantista molt apropiada per aquest rol de brillant coloratura i en el que l’excel·lent Jessica Pratt en va fer una particular creació en el 2012, però Yende no encerta a trobar el punt just d’afinació i el que m’ha sorprès més, ni la implicació dramàtica del que canta. No hi ha emotivitat, sembla que ho llegeixi en primera instància. No hi ha química tímbrica amb Podles i m’ha semblat una cantant diferent a aquella deliciosa Norina del Liceu.

Isabella Gaudí és l’encarregada de cantar l’ària d’una única nota, el si bemoll, que era l’única nota decent de la cantant que ho va estrenar (Anna Savinelli). I ves per on, potser deu ser l’única nota “indecent” de Isabella Gaudí, i ja és mala sort! L’ària és una curiositat digne del geni sorneguer de Rossini.

Tant Oleg Tsybulko com Dimitri Pkhaladze compleixen en prou feines com a baixos amb veus poc distingides o amb tècniques poc treballades.

Us deixo escoltar a Pretty Yende en la preciosa ària del segon acte amb l’obligat de violí “Deh!, per me non v’afligette” on s’aprecien els problemes de justa afinació esmentats.

I ara vull que escolteu a Podles cantant “Oh delle mie pene…T’abbraccio, ti stringo”

Gioachino Rossini
CIRO IN BABILONIA
Dramma con cori per musica di Francesco Aventi

Baldassare Antonino Siragusa
Ciro Ewa Podles
Amira Pretty Yende
Argene Isabella Gaudí
Zambri Oleg Tsybulko
Arbace Alessandro Luciano
Daniello Dimitri Pkhaladze

Orchestra e Coro del Teatro Comunale di Bologna
Maestro del Coro Andrea Faidutti
Director musical Jader Bignamini

Producció de 2012 en col·laboració amb el Museo Nazionale del Cinema, Torino

Teatro Rossini de Pesaro, 10 d’agost de 2016

A manca de “Il viagio a Reims” que anualment ofereix l’Accademia Rossiniana en la producció d’Emilio Sagi i que ha estat l’òpera escollida per la RAI per emetre per TV, l’edició del 2016 ha comportat més decepcions que alegries i en cap cas tenim una producció rodona.

Possiblement aquí caldria fer un anàlisi de l’encert o no, de la direcció artística del Festival alhora de buscar els cantants i els directors més idonis per a cada títol , ja que altres opcions més adequades eren absolutament possibles.