TANGLEWOOD 2016: UNA APROXIMACIÓ A AIDA (Opolais-Urmana-Caré-Vasallo.Youn;Nelsons)

Kristine-Opolais-Andris Nelsons-BSO-Aida-20-08-2016-Tanglewood-foto_Hilary-Scott

 

El Festival de Tanglewood íntimament lligat a l’orquestra Simfònica de Boston, ha ofert aquest any una aproximació a l’Aida de Verdi,oferint els dos primers actes, no sé si per prudència dels solistes o perquè l’òpera sencera s’excedeix en molt dels horaris dels  tradicionals concerts a l’aire lliure.

L’ocasió era interessant per copsar la mirada que Andris Nelsons donaria a la direcció d’aquesta popular òpera i sobretot per veure com la seva senyora, la soprano Kristine Opolais se’n sortiria del mig repte després d’haver-ho intentat l’any 2006 a la seva nadiua  Riga, amb resultats que van fer aparcar el rol durant una llarga temporada. Ara sembla que Opolais ho vol tornar a intentar i de moment ens ofereix aquest interessant tast que evita l’acte del Nil, un veritable parany que amb l’excusa de la llargada salva i demora per a un més que probable segon intent abans de assumir-la, si cal, sencera.

Doncs bé, ens ho prendrem com el que sembla que és, un assaig, una prova, un intent d’assolir un rol, que sortosament compta amb un acompanyament de relleu, en molts moments íntim i subtilíssim (com m’hagués agradat escoltar l’acte del Nil per Nelsons), mentre que en altres va donar tot l’èmfasi al gran espectacle, a la Grand Opera que també és Aida, tot i que el més interessant comença on justament Tanglewood ha tancat l’aixeta.

Opolais, per ràdio, té una veu que sembla idònia per fer front al rol des d’un vessant líric, com tantes altres sopranos han reeixit en l’intent malgrat l’opulència vocal del rol que supera en molts moments aquesta tipologia de veu, ja sigui en la zona greu, com en el robust centre que necessiten sempre les verdianes, sense oblidar la solidesa del registre agut, que ha de ser intens però també suau i eteri depenent de cadascun dels actes i capaç d’arreplegar-se en aquests moments més íntims i lírics, on per això elles creuen que poden fer forrolla.

En el tercet inicial Opolais fa témer el pitjor, si bé després en la primera gran ària “Ritorna vincitor” mostra aquella semblança tan atractiva amb la gran Tebaldi, que a ella crec que li agrada fomentar, si bé les característiques vocals semblen realment molt allunyades a banda d’un timbre central similar. Opolais  té una veu molt més fràgil i sembla que en qualsevol moment la veu s’hagi de trencar, mentre que en totes les notes que sobrepassen la zona de pas entre el centre i l’agut, la veu tendeix a obrir-se, a perdre el sumptuós color i a aproximar-se al crit. La zona greu, sense la veritable suficiència de registre i segurament per problemes de caire tècnic, és en més d’un cas parlada o amb aquell efecte tronat de verisme de baixa estofa, que tant ha perjudicat al cant verdià. En el segon acte té el gran duo amb Amneris on Opolais pateix i fa patir perquè la seva veu està clarament fora del context, quan no canta les frases i els moments més lírics i emotius, que és on ella està més “còmode”, mentre que en el gran concertant de l’escena del triomf hem de suposar que queda ofegada, en el cas que sigui cert que el seu volum és més aviat escàs. per ràdio està al límit en les frases més dramàtiques i sobresurt, no sempre amb el més bonic dels sons, en l’espectacular conjunt.

Opolais ho hauria de deixar amb aquest intent i dedicar-se al rols lírics que tant sovintegen en el repertori operístic. Si no canta Verdi no passarà res, o millor seria dir que Verdi, ella i nosaltres hi sortirem guanyant, perquè no n’hi ha prou per ser Aida, fer unes frases boniques que a més a més recordin a una il·lustre Aida.

Crec que Andrea Caré va pel camí erroni, també ell. Es veia a venir, ja que quan surt un tenor amb veu lírica i bonica, no triga gens a començar a acceptar tots el rols que li ofereixen, sense sospesar els riscos que li poden portar aquestes decisions, perquè el primer que és perd quan erres en la tria dels rols, és precisament la veu, el color, l’homogeneïtat del so i aviat comencen a aparèixer oscil·lacions,  fluctuacions de la columna sonora, sons engolats i tibantors. Encara hi som a temps de corregir perquè vull suposar que ell també està provant si Radamés li convé o no, ja que no me l’imagino en el quart acte amb la gran escena amb Amneris si és que ha superat la complicada prova del tercer acte.  S’hi hauria de rumiar, pel seu bé i el nostre ja que Caré ens pot donar moltes alegries.

La reina indiscutible és Violeta Urmana, que retornada a la corda d’origen sembla que hagi recuperat allò que tantes Tosca, Lady Macbeth, Leonores de tota mena i també Aides havien posat en seriós perill. Urmana segurament ja no recuperarà aquella sonoritat arrodonida que tenia en els seus inicis, però sembla que ha recuperat una homogeneïtat sonora que jo creia perduda, a més a més és reconfortant tornar a escoltar el sempre complicat inici del segon acte, amb les notes ajustades i en un deliciós piano, en el diàleg amb les esclaves abans de que entri Aida, a la que es menja sense cap mena de contemplació en el duo. Brava Urmana!

Franco Vassallo és un Amonasro vulgar, un baríton curt que s’ofega en l’única incursió en el registre greu que li reserva l’acte 2on, Sort que no ha de cantar el duo amb Aida del tercer acte, perquè el més segur és que el cridaria sense pietat pels soferts oïdors.

Kwangchul Youn sembla el peix de totes les salses. No sé pas com s’ho fa aquest bon senyor per estar a tot arreu, fins i tot en una aparició tan esporàdica com la de Ramfis en els dos primers actes. Tot i així les seves intervencions són preocupants perquè l’esgotament vocal s’evidencia dramàticament amb unes oscil·lacions exagerades, impròpies i indicadores de que el senyor Youn hauria de relaxar una mica la seva activitat.

Morris Robinson és un Rei de sonoritats adequadament cavernoses però d’emissió engolada.

Magnífics tant el missatger de Alfredo Nigro que s’albira com un tenor a tenir en compte i la sacerdotessa de Bethany Worrell, amb una veu clara i ben projectada.

El Cor del Festival de Tanglewood passa per alguns seriosos problemes i sembla que ho vulguin dissimular amb contundència, quelcom que com és obvi no acaba dissimulant res. Necessita millorar

La Boston Symphony Orchestra en les mans de Nelsons té moments esplèndids i passo per alt algun dubte de la trompeteria a la marxa, perquè és una orquestra tan prestigiosa i amb una sonoritat tan espectacular, que en el global, tot i que la petita distracció o entrebanc en el moment més esperat, no deixa de ser una mala jugada, només calen elogis. Nelsons utilitza una variada gama de dinàmiques i d’intensitats que s’agraeixen en una partitura escoltada tantes vegades. Hi ha tremp, dramatisme i un preciós lirisme en molts moments, tot i que seria de ben segur,, en el tercer i en el quart acte on Nelsons podria extraure tot el que ja s’intueix en aquest tast, que orquestralment acaba sent frustrant per motius ben diversos als vocals.

Us tast ampli.

   

Giuseppe Verdi
AIDA
(Actes I i II en versió de concert)

Aida – Kristine Opolais
Amneris – Violeta Urmana
Radames – Andrea Caré
Amonasro – Franco Vassallo
Ramfis – Kwangchul Youn
The Pharao – Morris Robinson
A messenger – Alfredo Nigro
A priestess – Bethany Worrell

Tanglewood Festival Chorus
Director invitat del cor: James Burton
Boston Symphony Orchestra
Director: Andris Nelsons

Koussevitzky Shed 20 d’agost de 2016 Lenox MA
(Tanglewood Festival)

Els tres propers dies tindreu apunts dedicats a la Schubertíada de Vilabertran 2016, ja que ens escapem uns dies, quelcom que em fa molta il·lusió per molts motius, musicals i d’altra mena. O dit d’una manera més entenedora “Ja tocava!”

Per tant no sé si tan puntual com seria desitjable i com m’agrada en a mi, però aquí us espero si voleu saber com han anat els liderabend de Mauro Peter (Die Schöne Mullerin) i el primer de Matthias Goerne, així com el recital del pianista Denis Kozhukhin que substitueix a darrera hora al previst Daniel Kharitonov que havia de interpretar la Fantasia Wanderer, però sembla ser que s’ha lesionat. No falteu a la cita!