SCHUBERTÍADA DE VILABERTRAN 2016: MAURO PETER I HELMUT DEUTSCH INTERPRETEN DIE SCHÖNE MÜLLERIN

Mauro Peter Schubertíada de Vilabertran 25/08/2016 Foto gentilesa de SV16 M.Artalejo

Helmut Deutsch i Mauro Peter 25/08/2016 Fotografia de M.Artalejo gentilesa del SV16

Helmut Deutsch i Mauro Peter 25/08/2016 Fotografia de M.Artalejo gentilesa del SV16

Helmut Deutsch i Mauro Peter 25/08/2016 Fotografia de M.Artalejo gentilesa del SV16

Canònica de Vilabertran 25/08/2016 Mauro Peter i Helmut Deutsch Fotografia gentilesa de la SV16 M.Artalejo

El 19 de setembre de 2012 us vaig deixar un apunt que deia Mauro Peter un nou tenor a seguir. Doncs bé, aquell jove tenor desconegut que va cantar Die Schöne Müllerin acompanyat de l’eminent Helmut Deutsch a la Schubertíada de Schwarzenberg substituint a Anja Harteros en una de les seves habituals cancel·lacions, ha debutat a Vilabertran amb el mateix programa i acompanyant en una sessió que el concentrat, atent, educat i respectuós públic que no omplia la Canònica de Santa Maria, dubto que oblidem en molt temps, perquè com ja es veia a venir l’any 2012, el tenor suís que encara no ha fet els 30 anys, és un prodigi de sensibilitat, musicalitat i expressivitat que dubto que deixi indiferent a ningú, ni tan sols als lletraferits del lied (alguns dels que conec i que no es van perdre l’esdeveniment, en acabar feien una cara de satisfacció que els delatava).

Die Schöne Müllerin és un cicle ideal per a una veu jove, ja que necessita l’ímpetu, la passió i l’emotivitat a estones arrauxada que només els intèrprets més joves són capaços de donar amb naturalitat, sense artificis.

Peter té una veu preciosa de timbre i color, una veu encara molt lírica, però amb cos i harmònics. Una veu homogènia en tot el registre, que mai força tot i que el registre greu, com és lògic, encara és feble i en més d’una ocasió va ser superat tot i la cura de Deutsche, per el piano, “ajudat” per l’agradable reverberació acústica de l’església. Res greu.

Aquestes són les bondats naturals d’una veu, però és que allò que fa gran al jove tenor, és la capacitat tècnica per controlar tot i cadascun dels innombrables matisos que amaguen els 20 lieder del cicle i la perfecció en el treball expressiu amb la que els vesteix, diu i transmet.

És prodigiosa la manera d’emetre el so, de controlar la respiració per tal de la intensitat sigui sempre la desitjada, la justa que permeti deixar la veu suspesa sense que mai hi hagi la percepció que el so es talla abruptament en l’acabament de les frases. El control del fiato és magnífic, com ho és el control de les intensitats. Tot està ben mesurat per tal de que tot flueixi amb naturalitat, sense enlletgir mai l’emissió amb sons artificials per emmascarar-la en els moments més abruptes, intensos o dramàtics. A partir de “Der Jäger” (El caçador), que és quan les coses és comencen a complicar, Peter marca de manera excel·lent el canvi de registre demostrant un domini il·lusionant de les capacitats interpretatives, gràcies a una bona base tècnica i un gust exquisit, allò que és tan difícil de definir i que acabem batejant amb “musicalitat”, un adjectiu que massa sovint encabeix coses de tota mena. No és el cas, si algú vol saber que és la musicalitat ha d’escoltar a Mauro Peter.

Tot plegat ens garanteix, si no s’esberla i cantant així a la seva edat res ens fa pensar que hagi de passar, que tenim un gran cantant al davant, un gran cantant que és tenor i ja sabeu que això comporta riscos afegits, temptacions perilloses i llamineres que poden fer torça allò que avui sembla tan sòlidament encarrilat, però dubto que aquesta  naturalitat, aquest gust i sobretot aquesta sensibilitat sempre imprescindible, però per a ser un gran liderista encara més, s’acabi llençant pel pedregar quan comenci a rebre propostes que ho posin en perill.

L’extraordinari pianista Helmut Deutsch li va donar classes i sap perfectament amb qui compartir un liderabend. El prestigiós acompanyant ha treballat amb Peter per fer conjuntament una Die Schöne Müllerin vital i fins i tot en alguns moments lleugera, és cert, però només una persona que encara no té 30 anys ho pot viure així de fàcil, així d’intens i així de jovial i bonic. Quan sigui (més) gran segurament hi farà front des d’una vessant més reflexiva, interioritzada i possiblement més pausada, ara com deia aquell, “això no toca”.

El públic entregat i en plena comunió, després d’un respectuós i llarg silenci en acabar (quin luxe de públic), varem aconseguir dues propines de Schubert, és clar, totes dues delicioses: en especial l’enjogassada “Die Forelle” que va tancar un liederabend que no exagero quan l’adjectivo de memorable.

El desig de que Mauro Peter esdevingui un altre dels habituals de la colla de la Schubertíada de Vilabertran era un pensament compartit entre la immensa majoria del públic. Un goig, amics.

Un goig que Catalunya Música va retransmetre i que espero que aviat pengi a la seva web per poder tornar a gaudir (no es pot ser a missa i repicant, m’enteneu, oi?).

Les fotografies de M.Artalejo que encapçalen l’apunt són gentilesa de la Schubertíada de Vilabertran.

Demà més Schubertíada